Escena: El primer entrenament d’en Nil

El mestre d’armes, un home seriós com una pedra, mira en Nil amb els braços creuats.

—Mostra’m el teu poder interior —ordena.

En Nil obre la boca per respondre, però un gra de pols li entra al nas. Esternut. El terra tremola com si un gegant hagués picat de peu. El mestre cau enrere i s’emporta tres maniquins d’entrenament.

—Això… això era un mini terratrèmol? —pregunta el mestre, marejat.

—Ho sento! —diu en Nil, mentre es frega el braç.

Error. Li pica la pell. De la seva mà surten espurnes màgiques que encenen la capa del mestre. Aquest comença a córrer en cercles cridant.

—Foc! Foc! Però què ets, un mag o una barbacoa ambulant?

En Nil, nerviós, comença a respirar ràpid. Molt ràpid. Massa ràpid.

S’infla. En un segon es converteix en una mena de globus humà i surt rebotant per tota la sala, tombant soldats, tirant armes a terra i fent caure un estendard reial.

Finalment, s’estavella contra una paret i es desinfla lentament com un globus de festa.

—Jo… jo no volia… —balbuceja, amb els ulls plorosos.

Les llàgrimes cauen al terra i dissolen una part de les rajoles, deixant un forat fumejant.

El mestre, encara amb la capa mig cremada, el mira amb una barreja de terror i resignació.

—D’acord, noi… potser no ets el que esperàvem… però sens dubte ets el que necessitem.

Escena: L’arribada del gos “heroic”

El grup avança pel bosc quan, de sobte, apareix un gos petit, pelut i entusiasmat. Mou la cua com si hagués trobat el seu millor amic.

—Oooh, però que és mono! —diu en Bram.

En Nil, en canvi, es queda blanc.

—No… no… no! —Què passa ara? —pregunta la Laia.

—Sóc… sóc al·lèrgic als gossos…

El gos s’acosta corrent i li llepa la mà. En Nil comença a respirar estrany. Els ulls se li humitegen. El nas li tremola.

—No esternudis! —crida la Laia— Si esternudes aquí, ens cau el bosc a sobre!

Massa tard. Esternut. Els arbres tremolen, els ocells surten volant i el gos, sorprès, fa una volta de campana i cau dret com si res.

El gos, lluny d’espantar-se, es pensa que és un joc i salta sobre en Nil per fer-li festes.

—No, no, no, no em toquis! —suplica ell.

Però el contacte li provoca picor. Espurnes màgiques surten dels seus braços i encenen un arbust. El gos borda, emocionat, com si fos un espectacle de focs artificials.

—Això és insostenible —murmura la Laia mentre apaga el foc a cops d’espasa.

Finalment, el gos s’asseu davant d’en Nil, amb cara d’orgull, com dient: He ajudat, oi?

En Nil, amb els ulls plorosos, deixa caure una llàgrima. La llàgrima cau a terra i dissol una pedra sencera.

El gos borda d’alegria. En Nil sospira.

—Genial. Ara també tinc un fan.

La Laia es passa la mà per la cara.

—Perfecte. Un heroi al·lèrgic i un gos hiperactiu. Què pot sortir malament?

ESCENA: El primer monstre… i el primer desastre

El grup arriba a una vall tranquil·la. Massa tranquil·la. La Laia aixeca la mà.

—Hi ha alguna cosa que no quadra. On són els animals?

En aquell moment, el terra vibra lleument. En Nil es posa nerviós.

—No he estat jo! Encara no he esternudat!

Del bosc surt un monstre gegant fet de fang i branques, amb ulls grocs i una boca que sembla una cova humida.

El gos borda emocionat, com si hagués vist un pal gegant per jugar-hi.

—No, no, no! No vagis! —crida en Nil.

El gos corre cap al monstre. El monstre rugeix. El gos rugeix també, però sona com un joguet de goma.

La Laia treu l’espasa.

—Nil, prepara’t! Potser necessitem els teus… “poderets”.

—No en diguis poderets! —protesta ell— Són accidents!

El monstre aixeca un braç de fang i el deixa caure com un martell. El gos l’esquiva i torna corrent cap a en Nil… amb un tros de fang enganxat al llom.

—No! No t’acostis! —suplica en Nil.

Massa tard. El fang li toca la pell. Picor immediata.

Espurnes màgiques. Moltes. Tantes que semblen un castell de focs.

Les espurnes impacten el monstre, que comença a fondre’s per un costat com un gelat al sol.

—Segueix! Està funcionant! —crida en Bram.

—No ho puc controlar! —diu en Nil, mentre es frega més i més.

El monstre, enfadat, rugeix i sacseja el terra. En Nil, espantat, fa un pas enrere… i trepitja una flor.

Una flor. El seu pitjor enemic.

Esternut. Un de monumental.

La vall sencera tremola. El monstre perd l’equilibri i cau de morros, convertint-se en un bassal de fang.

El gos salta dins del fang com si fos una piscina. En Nil plora de l’emoció (i de l’al·lèrgia). Les llàgrimes cauen al fang i en dissolen una part, deixant un forat perfectament rodó.

La Laia observa el desastre.

—D’acord… crec que ja tenim una estratègia de combat.

En Nil, encara tremolant:

—Quina?

—Tu només… existeix. I el món ja es destrueix sol.

El gos borda, orgullós, cobert de fang fins a les orelles.

FINAL DE LA HISTÒRIA: L’Heroi Hipersensible

Després de derrotar monstres de fang, esquivar boscos sencers i sobreviure al seu propi gos fanàtic, en Nil i el seu grup arriben finalment a la Fortalesa de la Boira, on el Senyor Fosc prepara el seu gran pla: cobrir el món amb una boira màgica plena d’al·lèrgens.

????? La batalla final

La sala del tron és immensa, plena de boira espessa. En Nil ja comença a esternudar només d’entrar.

—No… no puc… —diu, amb el nas tremolant.

—Sí que pots —respon la Laia—. Només has de fer… el que sempre fas.

—Què? Destruir-ho tot sense voler?

—Exacte.

El Senyor Fosc apareix entre la boira, amb una capa que flota com si tingués vida pròpia.

—Ah, el Triat —riu—. El món caurà davant la meva boira eterna!

El gos borda. Molt. Massa. En Nil comença a picar-li la pell només de sentir-lo.

Espurnes màgiques. Moltes. La boira s’il·lumina com un arbre de Nadal en flames.

—Què estàs fent?! —crida el Senyor Fosc.

—No ho sé! —respon en Nil, desesperat.

La boira es torna més densa. En Nil respira… i respira… i respira massa.

S’infla. Es converteix en un globus gegant i surt rebotant per tota la sala, tombant columnes, soldats i fins i tot el tron del Senyor Fosc.

El gos el segueix, pensant que és el millor joc del món.

Finalment, en Nil rebota contra el sostre i cau just davant del Senyor Fosc. L’impacte aixeca una gran quantitat de boira… i li entra tota de cop al nas.

—No… no… NO…

ESTERNUUUUT.

El terratrèmol és tan fort que la fortalesa sencera tremola. La boira es dispersa. Les parets s’esquerden. El Senyor Fosc surt volant com una fulla seca.

Quan la pols baixa, la fortalesa està mig destruïda… però la boira ha desaparegut completament.

n Nil, amb els ulls plorosos (per l’al·lèrgia, òbviament), deixa caure unes llàgrimes que dissolen les restes de la màquina de boira.

La Laia somriu.

—Ho has aconseguit. Has salvat el món.

—Jo? Però si només… he esternudat.

—Exacte —diu en Bram—. Ets l’únic heroi capaç de destruir un malvat només existint.

El gos salta sobre en Nil, que comença a esternudar de nou.

—Genial —riu la Laia—. El món està salvat… però tu no.

El regne celebra en Nil com un heroi. Ell intenta fer un discurs, però esternuda i fa tremolar l’escenari. La gent ho interpreta com un “salutació heroica”.

El gos és nomenat “Company Oficial de l’Heroi”. En Nil plora (d’al·lèrgia), i les llàgrimes dissolen el pedestal on està dret.

La multitud aplaudeix. En Nil sospira.

—Suposo que… això és ser un heroi.

I el gos borda, orgullós, com si hagués salvat el món ell sol.