EL PANDA QUE VOLIA VEURE-HO TOT

 

ARTIOM

LA GRAN ODISSEA D’EN PAU: EL PANDA QUE VOLIA VEURE-HO TOT

 

En Pau és un panda curiós que viu a la Xina. Un dia troba una motxilla vermella i un mapa del món. Decideix que no en té prou amb menjar bambú i surt de la seva vall per descobrir què hi ha més enllà de les muntanyes.

Les Parades del Viatge

1. Tòquio (Japó): Descobreix les llums de neó, coneix un gat anomenat Kenji i rep un ventall de regal en un temple ple de cirerers.
2. Egipte: Creua el desert amb la camella Cloe. Aprèn que el món pot ser molt calorós i veu les grans Piràmides.
3. Noruega: Al mig del fred i la neu, veu les aurores boreals. Entén que la natura és l’espectacle més bonic que existeix.
4. París (França): Es posa una boina, tasta els croissants i s’enamora de la Torre Eiffel il·luminada.
5. Barcelona (Catalunya): Visita la Sagrada Família i se sent com a casa perquè les columnes de Gaudí semblen arbres de pedra. Menja pa amb tomàquet.
6. Nova York (EUA): Camina entre rascacels i escolta jazz a Central Park, aprenent que cada ciutat té el seu propi ritme.

El Retorn

En Pau torna a la seva llar a la Xina amb la motxilla plena de records (el ventall, la boina, un drac de colors). La seva família el rep amb alegria i ell els ensenya la lliçó més important: el món és gegant i preciós, però el millor de viatjar és tornar per explicar les històries als teus amics.

 

EL PANDA QUE VOLIA VEURE-HO TOT

 

Capítol 1: L’espurna de la curiositat

En Pau no era un panda com els altres. Mentre els seus germans competien per veure qui menjava la branca de bambú més gruixuda o qui feia la migdiada més llarga, ell es passava hores assegut al cim d’una roca mirant l’horitzó. Vivia a la Vall de Wolong, un lloc on els núvols semblen cotó fluix enganxat a les muntanyes.

Un matí de primavera, un grup d’excursionistes es va aturar a descansar prop d’on ell s’amagava. En marxar, es van oblidar una motxilla vermella i un llibre ple de fotografies. En Pau, amb molta cura, va fullejar el llibre. Va veure dibuixos de torres que tocaven el cel, deserts de sorra daurada i oceans d’un blau intens. —He d’anar-hi —va xiuxiuejar—. El món és massa gran per quedar-me en aquest bosc.

Va omplir la motxilla amb uns quants brots frescos de bambú, es va ajustar les corretges i, amb un pas decidit (però una mica maldestre), va començar a baixar de la muntanya.

Capítol 2: Llums de neó i cirerers a Tòquio

Després de creuar rius i valls, en Pau va arribar a la costa i va pujar dalt d’un gran vaixell de càrrega. Quan va baixar a Tòquio, es va quedar paralitzat. Mai havia vist tantes llums! Hi havia pantalles gegants que parlaven i milers de persones creuant el pas de zebra de Shibuya.

Es va fer amic d’un gat de carrer que es deia Kenji. —No facis aquesta cara de sorprès, osset —va dir en Kenji—. Aquí tot va molt de pressa, però hi ha racons de pau. El gat el va portar a un temple ple de cirerers en flor. Allà, una nena li va regalar un ventall de seda pintat a mà. En Pau va aprendre que, encara que el món faci molt de soroll, sempre pots trobar un moment de calma.

Capítol 3: El misteri de les sorres d’Egipte

En Pau volia veure les coses més antigues que existissin. Va viatjar cap a l’oest fins a arribar a les Piràmides de Gizeh. La calor era tan forta que sentia que el seu pelatge blanc i negre es fonia sota el sol.

—Necessites ombra i aigua, petit viatger —va dir una veu profunda. Era la Cloe, una camella amb unes pestanyes molt llargues que portava una manta de colors sobre la gepa. La Cloe el va portar fins a un oasi ple de palmeres. Allà, mentre bevien aigua fresca del Nil, en Pau va intentar menjar un dàtil, però va decidir que el bambú era molt millor. Abans de marxar, la Cloe li va regalar un petit escarabat de pedra blava com a amuleto.

Capítol 4: El cel balla a Noruega

Tip de la calor, en Pau va buscar el lloc més fred que va trobar al mapa: Noruega. Es va comprar una bufanda de llana extra llarga i va caminar pels fiords, unes muntanyes que semblen tallades amb ganivet vora el mar.

Una nit, mentre acampava a la neu, va passar una cosa màgica. El cel es va tornar de color verd, lila i rosa. Eren les aurores boreals. En Pau es va quedar mirant fixament aquelles llums que ballaven. Va treure la seva llibreta i va escriure: “Avui el cel m’ha dit que la màgia existeix si saps mirar cap amunt.”

Capítol 5: Art i croissants a París

En Pau va baixar cap a França. A París, va descobrir que el menjar podia ser una obra d’art. Es va passar una tarda en una cafeteria de Montmartre, on un pintor li va regalar una boina negra.

Va visitar el museu del Louvre i va mirar fixament la Mona Lisa. —Per què somriu? —es preguntava en Pau—. Potser té un secret divertit o potser acaba de menjar una pasta boníssima. Després, va anar a la Torre Eiffel. Quan es va fer fosc i la torre va començar a brillar amb milers de llums, en Pau va sentir que París era la ciutat més elegant del món.

Capítol 6: El bosc màgic de Barcelona

En Pau va agafar un tren cap a Barcelona. Tenia moltes ganes de veure la Sagrada Família. Quan va arribar davant del temple, no s’ho podia creure: les torres semblaven castells de sorra fets per un gegant.

Quan va entrar a l’interior, va fer un crit de sorpresa. Les columnes eren exactament com els arbres del seu bosc a la Xina! S’obrien a la part de dalt com branques i els vidres de colors pintaven el terra de mil tons. —L’arquitecte Gaudí devia ser un panda en una altra vida —va pensar en Pau amb un somriure. Allà va tastar el pa amb tomàquet i es va comprar un petit drac de mosaic de colors per penjar a la seva motxilla, que ja anava ben plena de records.

 

Capítol 7: Rascacels a Nova York i jazz

Abans de tornar a casa, en Pau va decidir creuar l’oceà Atlàntic fins a Nova York. Es va sentir molt petit entre aquells edificis tan alts que tapaven el sol. Va anar a Central Park, un bosc gegant al mig de la ciutat, on va conèixer una esquirol que tocava el saxofon. —Aquesta ciutat té ritme! —li va dir l’esquirol. En Pau va aprendre que cada lloc té la seva pròpia música i que, encara que siguis un panda al mig de la Gran Poma, sempre pots trobar un racó verd on descansar.

Capítol 8: El retorn del gran viatger

Finalment, la nostàlgia el va portar de tornada a la Xina. Quan va entrar a la Vall de Wolong, la seva família no el va reconèixer de seguida. Portava una boina de París, una bufanda de Noruega, un ventall japonès i un drac de Barcelona penjat a la motxilla.

—Pau! —van cridar els seus amics—. Estàs canviat! Què has après?

En Pau es va asseure a terra, va obrir la seva motxilla i va començar a repartir els seus tresors. Els va explicar que la terra és rodona, que el mar no s’acaba mai i que, tot i que el món és ple de llocs increïbles, el millor moment de qualsevol viatge és tornar per compartir les històries amb la gent que estimes.

I des d’aquell dia, cada nit, els joves pandes de la vall s’ajunten al voltant d’en Pau per escoltar les cròniques de l’únic panda que va decidir que el bosc no era el final del camí, sinó només el principi.