En un poble tranquil, envoltat de muntanyes i camps de flors, vivia un noi molt especial: Eduardo Manos Tijeretas. En lloc de dits normals, tenia tisorones brillants, llargues i fines, que feien clinc clinc cada vegada que es movia.

Tot i que semblava una mica estrany, Eduardo tenia un cor enorme. Li encantava retallar figures a les fulles, fer formes boniques als arbustos i ajudar a tothom que ho necessitava.

Però hi havia un lloc on mai s’atrevia a entrar: el Bosc Tallavents. Diuen que allà el vent xiulava tan fort que semblava que parlés, i que les ombres es movien soles.

Una tarda, una nena del poble, la Mila, va desaparèixer mentre buscava el seu gatet. Tothom tenia por d’entrar al bosc… menys Eduardo.

—Si la Mila està allà dins, no la deixaré sola —va dir, fent sonar les seves tisores amb decisió.

Quan va entrar al bosc, el vent va començar a xiular: Fuuuuuu… torna enrere… fuuuuuu…

Les ombres s’allargaven, els arbres cruixien, i alguna cosa semblava seguir-lo. Eduardo tremolava, però continuava caminant.

De sobte, va sentir un miol. —Mila! —va cridar.

La va trobar amagada darrere d’un tronc, abraçant el seu gatet i tremolant de por.

—Eduardo… el bosc fa massa por…

Ell es va ajupir i li va somriure amb timidesa.

—Jo també tinc por. Però si estem junts, podem sortir.

La Mila li va agafar la mà —o més ben dit, el canell, perquè les tisores punxaven— i, de sobte, el vent va començar a xiular més fluix. Les ombres es van apartar. Els arbres semblaven obrir un camí.

Perquè quan algú confia en tu, fins i tot la por més gran es fa petita.

Van sortir del bosc sans i estalvis, i des d’aquell dia, la Mila i l’Eduardo es van fer inseparables. Ella li ensenyava a no tenir por, i ell li feia escultures de fulles que brillaven al sol.

I així, el noi amb mans de tisores va descobrir que l’amor i la confiança poden tallar qualsevol ombra.